qué máquina más tonta...verdad?

qué máquina más tonta...verdad?

lunes, 5 de julio de 2010

Ella


Fins i tot, el ritme de la seva respiració canvia. És més lent. D’aquesta manera, tots cinc sentits del seu cosset desperten, activant un acte reflex, i així, continuen sentint una infinitat de coses que són difícil d’explicar. Si jo ho hagués de descriure, sense dubte començaria per la fase visual. Explicaria l’explosió de contrasts entre colors que aprecien els meus ulls. Un lloc on el què hi predomina és l’irlandès color verd conjuntament amb l’infinitat de colors de les flors que brollen disperses al voltant, i sense menysprear el blau intens del cel amb algun cotofluix què gairebé arribo a tocar. Continuaria l’enumeració intentant explicar què senten els seus peuets descalços trepitjant aquesta superfície verdosa i humida. El so d’aquest moviment és semblant al que es repodueix durant una menjada d’enciam cruixent. A més a més, a vegades hi pot notar com aquests filaments se li escolen entre els ditets i li produeixen un pessigolleig incomparable. Les olors són múltiples. Una frescor etiquetada com “la natura” entra pels narius identificant així la infinitat de flors boniques de mil colors què hi assisteixen. Aquests bonics elements de la mare terra unicament comparables a les tremoloses papallones varien en el paisatge segons l’època de l’any. Distingirem les fases climatològiques segons si hi predomina el vermell de les roselles, el verd pelat de les fulles, el groc del blat o el blanc impolut de la neu cobrint tots aquests inmensos terrenys.
I ella hi passeja cada dia...un negre carbó cobreix la seva carona fins gairebé arribar a l’alçada del coll. El negre dels seus ulls és comparable a la profunditat d’un pou en el desert. Aquests ullets que observen el que aquest paisatge li ofereix. Les cames, no molt llargues degut a la seva curta edat, són fortes i no tenen por. Són tan curioses que pedalen sense parar la seva bicicleta blava, aquella que va rebre en herencia ja tota rovellada i que va acabar pintant-se alegrement. Sempre que la recordo, la vec endinssada en el seu peto texà, aquell que ja fa dos anys que li va quedar petit i es va retallar per poder aporfitar més temps...i pedala sense parar. Cada dia fa el mateix, aparca la vella bici arropenjant-la al primer arbre, l’arbre més vell de tots, amb un tronc robust i solitari ja que no té moltes branques, només les suficients. Allà s’hi acurruca una estona per pensar sola, a vegades s’hi porta una petita llibreteta blanca on hi apunta el primer què li passa pel cap, a vegades només ho dibuixa. És la seva llibreta dels records, com un diari. Després ella s’aixeca, abandona la seva llibreta dins la motxilla i la bicicleta, i comença a camina sense ruta, sense pensar cap a on va, només observant aquest paisatge tant autèntic, tan real, que fa que tots els seus sentits despertin cada mig vespre. I ni tant sols observant fotografies d’aquell paissatge, d’aquelles flors, d’aquell cel...pot sentir el que realment sent durant la seva ruta de llibertat.