qué máquina más tonta...verdad?

qué máquina más tonta...verdad?

lunes, 5 de julio de 2010

Ella


Fins i tot, el ritme de la seva respiració canvia. És més lent. D’aquesta manera, tots cinc sentits del seu cosset desperten, activant un acte reflex, i així, continuen sentint una infinitat de coses que són difícil d’explicar. Si jo ho hagués de descriure, sense dubte començaria per la fase visual. Explicaria l’explosió de contrasts entre colors que aprecien els meus ulls. Un lloc on el què hi predomina és l’irlandès color verd conjuntament amb l’infinitat de colors de les flors que brollen disperses al voltant, i sense menysprear el blau intens del cel amb algun cotofluix què gairebé arribo a tocar. Continuaria l’enumeració intentant explicar què senten els seus peuets descalços trepitjant aquesta superfície verdosa i humida. El so d’aquest moviment és semblant al que es repodueix durant una menjada d’enciam cruixent. A més a més, a vegades hi pot notar com aquests filaments se li escolen entre els ditets i li produeixen un pessigolleig incomparable. Les olors són múltiples. Una frescor etiquetada com “la natura” entra pels narius identificant així la infinitat de flors boniques de mil colors què hi assisteixen. Aquests bonics elements de la mare terra unicament comparables a les tremoloses papallones varien en el paisatge segons l’època de l’any. Distingirem les fases climatològiques segons si hi predomina el vermell de les roselles, el verd pelat de les fulles, el groc del blat o el blanc impolut de la neu cobrint tots aquests inmensos terrenys.
I ella hi passeja cada dia...un negre carbó cobreix la seva carona fins gairebé arribar a l’alçada del coll. El negre dels seus ulls és comparable a la profunditat d’un pou en el desert. Aquests ullets que observen el que aquest paisatge li ofereix. Les cames, no molt llargues degut a la seva curta edat, són fortes i no tenen por. Són tan curioses que pedalen sense parar la seva bicicleta blava, aquella que va rebre en herencia ja tota rovellada i que va acabar pintant-se alegrement. Sempre que la recordo, la vec endinssada en el seu peto texà, aquell que ja fa dos anys que li va quedar petit i es va retallar per poder aporfitar més temps...i pedala sense parar. Cada dia fa el mateix, aparca la vella bici arropenjant-la al primer arbre, l’arbre més vell de tots, amb un tronc robust i solitari ja que no té moltes branques, només les suficients. Allà s’hi acurruca una estona per pensar sola, a vegades s’hi porta una petita llibreteta blanca on hi apunta el primer què li passa pel cap, a vegades només ho dibuixa. És la seva llibreta dels records, com un diari. Després ella s’aixeca, abandona la seva llibreta dins la motxilla i la bicicleta, i comença a camina sense ruta, sense pensar cap a on va, només observant aquest paisatge tant autèntic, tan real, que fa que tots els seus sentits despertin cada mig vespre. I ni tant sols observant fotografies d’aquell paissatge, d’aquelles flors, d’aquell cel...pot sentir el que realment sent durant la seva ruta de llibertat.

miércoles, 30 de junio de 2010

PENSO DES D'UNA FINESTRETA

En una finestreta de recepció em trobo, ara entra algú, una noia ben entradeta cap als trenta possiblement.

-Hola bon dia! què potser baixa a veure l’exposició? – li demano jo.
- No. – Em resol ella mentre em deixa un butlletí caligrafiat sobre el mostrador– venia a portar això.
(M'ho miro)
- Ho sento però aquesta butlleta l’haurà de portar a partir del set de gener a guixeta, no aquí...
- (amb cara de cremada) I un edifici públic no té uns mínims serveis? – “bé hi sóc jo per informar-te'n” vaig pensar jo...
-...jo només treballo per l’exposició, ho sento. Ahir va venir molta gent per preguntar el mateix i els vaig haver d’explicar el mateix què ha vosté, disculpi’m, però no és la meua feina.
- Molt bé...doncs gràcies nena. - Em va constestar ella amb la amteixa cara de cremada.


Marxa ja, per la porta, mentre la cua li penja entre les cames enfurismada. I la vec marxar des de la meva finestreta. I em ressona pel cap l’última frase què ha dit: “doncs gràcies nena”...”nena” . No ens veurem mai més i per ella sóc, simplement, una més, un totxo més en una paret com deia Pink Floid. Aleshores ho recordo: jo sóc una més fent girar la vida d’un dia a l’altre sense mirament fora d’aquesta finestreta, i ella...ella déu fer el mateix, ella déu tenir una vida paral•lela apart de ser la dona que ha vingut a conversar amb mi una estona, no pot ser sempre una clienta, ella també déu tenir una vida paral•lela que jo no conec, oi? Si... i aquesta déu ser...

domingo, 27 de junio de 2010

UN SOMNI MILIONARI


L'altre nit vaig tenir un somni. Reconec que poc femení, però què hi farem, la ment és així, actua lliurement.

El somni, com tots ells, era molt peculiar. Ningú parlava, només es veien imatges, el silenci ho deia tot. Hi havia personatges de tota mena. Gent que no havia vist mai. Era una pel·lícula... tampoc l'havia vist mai.

Però un cop desperta, em vaig adonar de què significava el meu somni. Què significaven els seus colors. Què significaven els personatges. Què significava cada objecte que apareixia en el somni... significaven llibertat i revelió, significaven la nostra societat, els que dominen, els que dormen, els que es revelen i els que sense seny, lluiten pel poder, aquell enemic dels humans.

Així que m'hauré de ficar mans a la feina i començar a escriure-ho tot i fer-me els meus esquemes i dibuixos com deu mana xq sinó... la meua llibreteta rebentarà...Qui sap? potser algun dia aquest somni es milionari!

domingo, 23 de mayo de 2010

Papa Topo - Oso Panda



Aquest cop no es tracta de cap nou muntatge meu sinó d'un vidioclip que he descobert fa pocs dies a Myspace. Com que necessito distrure una hora al dia el cap dels treballs em dedico a buscar nous vidioclips per aprendre dels seus muntatges i les seves idees i aquest ha estat el que més m'ha sorprès...Es tracta de "Oso Panda" una cançó de Papa Topo, dirigit per Lluís Prieto (Llaüt Digital). De veritat, mireu-lo, no us deixarà indiferents!



OSO PANDA

viernes, 14 de mayo de 2010

DIA DE LA MARE

Provablement la persona que més ens estima en tota la capa de la terra i que es preocupa més pel nostre benestar, de la nostra alimentació i dels nostres maldecaps...aquesta és la mare.

Efectivament, el famós "dia de la mare" ja ha passat i no fa gaire, però com molt bé diuen elles, el dia de la mare ho és 365 dies a l'any, que no són pocs. Per aquest motiu, li dedico a la meua aquest vidio. Si vosaltres no la coneixeu, aquesta és una gran oportunitat per fer-ho ja que estem a la cuina "en nuestra salsa" fent allò que ens agrada tant i que ja li agradava tant a la meva iaia,una altre mare: cuinar i fer La Mona!

Un petó a totes les mares, però en especial a la meua!


Amor de madre

sábado, 24 de abril de 2010

Vides Paral·leles a Lleida Tv!


Aquest matí 24 d'abril, Lleida Tv ens ha fet una entrevista a cadascun dels participants al concurs de Llanterna Digital 2010. El programa serà retransmès el proper dissabte 1 de maig a les 7 de la tarda, i hi haurà dues retransmissions més posteriorment. Quan hi hagi més noticies se us informarà. Gràcies!


Vides Paral·leles

miércoles, 14 de abril de 2010

1a Trobada de Lleida Foto

Promoció de la primera trobada de LleidaFoto Meeting. Va ser molt divertit i productiu, així que la segona trobada més!

Us convidem a acompanyar-nos al mercat medieval de Montblanc el proper dissabte 24 d'abril de 2010!

Aquí teniu la presentació!

miércoles, 7 de abril de 2010

Harinezumi!



Aquest cop no penjare cap creació meva sinó que us explicaré un nou sistema d'emmagatzematge de moments com m'agradara anomenar-ho a mi. Es tracta d'una camera preciosa l'Harinezumi és una novedosa càmera digital inspirada en les antigues càmeres de grabacions caseres. Aquí deixo un vidio per que entengueu de què parlo:

Little time n'és un exemple

miércoles, 31 de marzo de 2010

Vides Paral·leles

La última aventura finalitzada ha estat un curtmetratge preparat pel concurs que organitza Llanterna Digital per promocionar l'agermanament entre dues llengües: el català i l'occità.


Sinopsi:
Des dels origens, dues vides estan buscant-se fins finalment retrobar-se. Aquest és un paral·lelisme amb el cas de les llengües catalana i occitana. En aquesta entranyable historieta acompanyen l'encertat poema de Màrius Torres "Com dos rius paral·lels" i subtítols en occità.


Voldria donar les gràcies a les persones que han col·laborat en aquesta creació, no només els qui surten als crèdit, sinó també als pares d'alguns d'ells, sou molt grans. Sense vosaltres, tot i que sé que és el què es diu sempre, però no hagués estat possible, i per tant aquest curt és tant meu com vostre.

Gràcies pare per estar allí amb mi fins les tantes...jejej...que no hi havia manera i s'havia de matinar eh?


Aviat rebreu notícies meves per poder tenir vosaltres també un record d'aquell dia grabant pels Camps Elisis de Lleida.


Això és vostre:

vides paral·leles

martes, 30 de marzo de 2010

Giant Causeway: hexagons naturals



La Universitat de Lleida (UdL) ha preparat aquest any el primer certamen del concurs de fotografia Fotomath 09', un concurs de fotografía sobre les matemàtiques en la vida quotidiana, i en el qual la fotografía que vaig penjar va quedar finalista. Per mi és una alegría, i per aquest motiu he decidit compartir-ho amb vosaltres. Esperem que el proper any vagi millor!

Un petó.

Segones parts poden ser bones



El primer cop que em vaig proposar de crear un curt, ja després d'haver-me enamorat d'aquest món, va ser fa cosa d'uns mesos. Femitic i dones en xarxa, una xarxa destinada a les dones, donava l'opció a concursar en el seu espai creant un curt per insentivar a les dones a l'utilització d'internet per qualsevol cosa. Va ser aleshores quan juntament amb la Natàlia Carcelén ens vam ficar a treballar en aquest projecte: "Segones parts poden ser bones".Gràcies a aquella iniciativa les finestres a un nou món se'm van obrir. És per aquest motiu que volia oferir-vos la oportunitat de visualitzar aquest curtmetratge un cop més. Per la nostalgia, i per Femitic, gràcies.


http://www.youtube.com/watch?v=vEO--rHmODo