-Hola bon dia! què potser baixa a veure l’exposició? – li demano jo.
- No. – Em resol ella mentre em deixa un butlletí caligrafiat sobre el mostrador– venia a portar això.
(M'ho miro)
- Ho sento però aquesta butlleta l’haurà de portar a partir del set de gener a guixeta, no aquí...
- (amb cara de cremada) I un edifici públic no té uns mínims serveis? – “bé hi sóc jo per informar-te'n” vaig pensar jo...
-...jo només treballo per l’exposició, ho sento. Ahir va venir molta gent per preguntar el mateix i els vaig haver d’explicar el mateix què ha vosté, disculpi’m, però no és la meua feina.
- Molt bé...doncs gràcies nena. - Em va constestar ella amb la amteixa cara de cremada.
Marxa ja, per la porta, mentre la cua li penja entre les cames enfurismada. I la vec marxar des de la meva finestreta. I em ressona pel cap l’última frase què ha dit: “doncs gràcies nena”...”nena” . No ens veurem mai més i per ella sóc, simplement, una més, un totxo més en una paret com deia Pink Floid. Aleshores ho recordo: jo sóc una més fent girar la vida d’un dia a l’altre sense mirament fora d’aquesta finestreta, i ella...ella déu fer el mateix, ella déu tenir una vida paral•lela apart de ser la dona que ha vingut a conversar amb mi una estona, no pot ser sempre una clienta, ella també déu tenir una vida paral•lela que jo no conec, oi? Si... i aquesta déu ser...
